Història d’un retrat

Història d’un retrat

 

Un dia rebo la trucada del David i em diu que vol retrats de final de mandat del seu equip. Balanç de quatre anys de feina. Fins aquí, tot correcte. Dissabte al matí a primera hora quedem. S’hi presenten tots els regidors del govern i fem la sessió: primer la foto de grup i, després, una sessió de retrats personals amb l’alcalde candidat a revalidar el càrrec. Fins aquí, tot normal.

Al cap d’uns dies em comenta que una d’aquelles imatges es convertirà en la de foto de campanya -en tenia d’altres, però no s’hi acabava de trobar còmode, i en aquella sí-. Superada l’alegria inicial, vaig començar a preocupar-me. Aquella imatge era sortida directa de càmera, amb els ajustaments bàsics i prou (color, perfil d’òptica i revelat): en resum, zero Photoshop no havia tret ni un fil de la camisa. I l’alcaldable ja les havia enviat

Un cop penjades per la ciutat vaig adonar-me que allò era una declaració de principis. Fotografia en estat pur. La política és cruel, però les imatges també ho poden ser. I em va agradar. Mirava els altres retrats de Solsona i altres municipis, i pensava en la poca coherència que es projectava fotogràficament parlant: candidats de 50 anys amb pells de nina russa de porcellana; posats de persona seductora amb rialla eterna o un conjut de persones al criteri del estratega/coach/visionari/mag de torn. En resum, em feia pensar en el Paral·lel de Barcelona dels anys 70.

 

Un cop pasada la nit, i amb els resulats, aquesta expèriencia em fa reflexionar en el tractament dels retrats, de l’intrusisme en el món de la fotografia i la poca passió d’alguns “fotogràfs”.

 

Moltes felicitats David i gràcies per la confiança.

 

 

 

alcaldeblog